Opinion - Vicente L. Simó Santonja

Lo suar de la suaris

23.06.08 | 01:15. Archivado en Vicente L. Simó Santonja

Lo suar guareix la febra:
Vos suariç lo meu mal.
Tot quant veig
me part tenebra;
Sola, vos sou la que val”.

En esta quarteta acaba Mossén Fenollar sa “batalla amorosa lliurada sobre el paper” en Na Isabel Suaris. Tot comença en una carta de Fenollar, “sola sou aquella que per vostres inclinacions e calitat a mi conformes a infinidament amar me obligau”, sense més ambició que la glòria de servir-la.

Isabel respon: “Esperiença m’afferma en lo juhi meu no aver errat…e, si mes obres vos obliguen, no falliseu al ques podria affear e a mi portar a vera creença…per molts esguarts a mi no es posible poder amar ne plaureus…d’aver penitencia sens peccat”.

Rebudes les carabasses, Fenollar protesta de la purea de ses intencions i jura conformar-se exactament en les seues órdens. Sa felicitat no pot consistir més que en obedir-la, ya que ella està dotada de tantes perfeccions que el seu enteniment renuncia a comprendre-les i la seua ploma a descriure-les.

Pero ¿qui era Na Isabel Suaris?. Una dama valenciana coneguda en les tertúlies lliteràries del segle XV, a la qual en un bon estudi, Antoni Ferrando considera precedent del bilingüisme lliterari valencià. I ¿cóm era?, per sòrt en el Cançoner de París tenim una descripció-exaltació de la dama, feta pel poeta Simó Pastor, que no cap ací sancera, pero sí retallada; i cal conéixer-la per a imaginar-se-la.

“Mostrar vos he la
pus bella ventura
ques pot trobar en
los bens de natura…
Entre delits una
clara donzella,
plena de seny,
enginy e bon saber,
en bell estil mostrant
lo seu dever
en les millors millor,
gentil e bella…
Si de tants bens al
savi Salomo
ffos pervengut, nin un tant d’una sintilla
ya disputat lo
saber de Sibila,
lo dit senyor fora d’opinio
que’ell visitas
la donzella Suaris,
Autorisant
los savis documents,
judicis grans e
subtils arguments
qu’ella sap fer als
disputants contraris…
Donchs, que’n direm
d’una senyora tal
qu’es nostrom be,
goig e plaer e vida?
Lo Paradis,
part de delits complida,
res indegut no
cap en son hostal.
Sus, donchs, veniu,
amadors, a gran pressa,
magnificants
tal donzella d’onor!
Si la serviu,
guarnits de pur amor,
prosperareu,
segurs de sort revessa.
Na Ysabel,
ma singular mestressa,
per ço us ham tant he
us servesch ab temor,
que us veig muntar
en tan alta favor
que dins breu temps
vos tindrem per deessa”…