Opinion - Vicente L. Simó Santonja - De la meua personal nostàlgia

De la meua personal nostàlgia

24.06.08 | 01:54. Archivado en Vicente L. Simó Santonja

Nostàlgia és una paraula que deriva del grec “nostos-algos”, que podria traduir-se com “dolor per allò que no tornarà”. Encara que els oblits formen part de la memòria, no vullc oblidar que hui és Sant Joan Batiste. Ni tants anys com han passat ¡144!, des de que en 1861 naixqué mon “güelo” Joan, el de l’Uixola alcoyana, Joan Santonja Pastrana. I en 2005, el meu net Joan Coy Simó, fill de ma filla Maria.

Tinc vívides memòries de l’Uixola a on vaig créixer, en temps de la guerra incivil, rodejat de la sòrt de poder deprendre la llengua valenciana ans que la castellana. I al voltant de la festa alacantina de Sant Joan, que alguns diuen afermada en el segle vint (1928) gràcies a José Maria Pi, mon “güelo” contava sempre a qui volia escoltar-lo: no és cert, perque quan yo tenia vint anys, o siga 1881, l’Ajuntament d’Alacant s’oblidà de fer el bando prohibitori de fòcs i coets la nit de Sant Joan, i el poble començà unes festes de carrer: fòcs, música i primers ninots.

Sant Joan el Batiste, conegut pel Batiste, d’a on ve el valencianíssim “Batiste”, fill de Zacaries i Isabel, batejà a Crist en el Jordan. La festa és hui, dia 24, perque matemàticament falten sis mesos per a la nit de Nadal. I no devem oblidar que Santa Isabel, prenyada de sis mesos, anunciava a sa cosina Maria, la Verge, que seria mare del Messies (24 de juny, 6 + 6= 24 decembre).

La festa, encara que el solstici siga el dia 21, es celebra la nit 23/24 en llocs ben distints, des de Finlàndia a Brasil i Chilé. La cantà Serrat, “en la noche de San Juan como comparten su pan, su tortilla y su gaban” (sense descafeinar, “su mujer y su galán”).

La meua nostàlgia passa per Puebla del Caramiñal, mon primer destí notarial, quan sis anys consecutius celebrí les “Fogueres” en temps que la gent creïa com artícul de fe que “En San Xoan meigas e bruxas fuxiran”. El sopar del 23, cachelos i sardines (Polo San Xoan a sardiña pinga o pan), i després a botar la foguera, exactament nou vegades, com nou deuen ser les ones en “A Lanzada”, per a que les dònes queden prenyades.

Pero el cult especial és a les herbes aromàtiques, que s’arrepleguen per a ben llavar-se la cara (i el cos) el matí del 24; herbes terapèutiques: roseira, dentabrón, fiollo (contra mal d’ull), hierba luisa, pericón (espanta dimonis), retama (tònica del cor), rosmariño, sabugueiro=uvas de bruixa (espanta renocs). I alguna més que no recorde. Lo més important era tancar les finestres i no deixar llet a la vista, per si arribaven les bruixes.

Personalment no acabe de compartir l’etimologia grega, perque sempre l’esperança pot modificar la no tornada. ¿Qui anava a dir-me a mi, que haurien de passar 144 anys per a que el nom Joan tornara a ser-me familiar i directe, des de l’ascendent “guelo”, al descendent net? I les fogueres alacantines de Sant Joan, cada any més altes, més nostres, més internacionals... donant llum a la foscor, i segons mon “güelo”, més que centenàries. Acabarà la nostàlgia passada, pero el futur té la porta oberta i fa lo que deu fer, no tancar la porta, sino donar claus.

Al meu “güelo” li dediquí mon poemari “Cançons de llaurador”, ¿saben com diguí l’adeu a l’Uixola?:

“¡Ai, quin dol!/ El hui s’esgota,/ el demà s’acosta/ i l’ahir no torna./ ¡Ai quina sòrt!/ Vullc anar-me’n esta nit/ i despertar-me demà… Inútilment m’allunte,/ Em costa girar l’esquena,/ Pero sé, fugidiça la sanc,/ Que quan torne el dia i la plorera/ No serà com adés,/ Perque tinc un crepúscul dins de la pitrera…Yo no demane viure… només demane, Deu, ser la maroma que s’acosta,/ tindre obert el temps d’eternitat i perdut el que no torna./ Vullc ser pedra de marge en el teu Cel…”.

COLUMNISTA